Traducció de Núria Parés
L’altra editorial
366 pàgines
A l’hora habitual, l’últim dijous de novembre ens vam trobar una dotzena de membres del club per compartir la lectura d’aquesta novel·la de l’escriptora irlandesa Maggie O’Farrell.
La novel·la planteja dues històries de deus parelles que viuen a Londres en èpoques diferents. Tot i que entre una història i l’altra han passat 50 anys, l’autora ens proposa viure-les paral·lelament sobretot pel que fa a l’amor i a la maternitat. L’autora, doncs, alterna successivament la vida de la Lexie i de l’Elina, és a dir, a cada capítol canviem d’època. Aquesta curiosa estructura pren tot el sentit cap al final quan les dues històries conflueixen, cosa que en certa manera s’esdevé per la via de l’art. La novel·la ens parla, també, d’enganys, de mentides i de tensions a l’entorn familiar. Sense oblidar que fa un retrat viu del Londres bohemi dels anys 60.
Al club hi va haver força unanimitat sobre diferents aspectes. Vam estar d’acord, per exemple, que el tema de més relleu és la reflexió sobre la maternitat, ja que les dues protagonistes femenines la viuen de manera completament diferent.
Es va dir, també, que l’autora fa un retrat molt interessant del Soho, el barri dels artistes i de la vida nocturna a l’època de la Lexie (sembla que tots vam estar d’acord que la Lexie Sinclaire és el personatge més interessant de la novel·la, per la seva forta personalitat i perquè simbolitza la joventut rebel dels anys seixanta).
Vam discutir, també, si l’estructura triada per l’autora permet una lectura fàcil o, per contra, fa que calgui una lectura atenta per no perdre-s’hi. Aquí vam discrepar, des del qui van llegir-la sense cap entrebanc, fins als qui van argumentar que la Maggie O’Farrell no ho posa fàcil perquè el lector pugui tancar el puzle.
Es va valorar la capacitat que té l’autora de capturar el detall, d’escriure d’una manera visual i senzilla, amb imatges molt ben trobades (hi ha qui va prendre notes d’una detall interessant: la quantitat de noms de colors, noms compostos, que apareixen al text).
Finalment hem de dir que la novel·la, amb més o menys intensitat, va agradar a tothom. Hi ha qui la va trobar excel·lent fins a l’extrem que li va saber greu que s’acabés.
I, doncs, ens trobarem de nou l’últim dijous de gener per compartir Sortir a robar cavalls, de Per Petterson.
