dimecres, 7 de novembre del 2012

Lectura sobre El Zahir de Borges

L'Enriqueta Hernàndez ens ha fet arribar aquesta dedicatòria, i l'hem volgut compartir amb tots vosaltres.

Dedicada a tots els que intentem accedir al món borgià durant aquests dies.
"(...) el Zahir es la sombra de la rosa y la rasgadura del velo" Borges "El Zahir" (pàg.131-132 de l'Aleph)"


divendres, 7 de setembre del 2012

Encetem el Club de Lectura

Ahir al vespre ens varem retrobar els membres del Club de Lectura un cop passat l’estiu.
Aquest mes de setembre llegirem i comentarem Paraules d’Opòton el vell una de les obres de l’Avel·lí Artís Gener –Tísner- en el marc de la celebració del centenari del narrador, periodista, ninotaire, escenògraf i pintor nascut a Barcelona l’any 1912.
Per introduir-nos en la lectura de l’obra i comentar algunes curiositats ens va visitar en Raimon Artís, fill de l’autor, va ser una trobada plena d’humor i ironia, en definitva una invitació a la lectura.

dilluns, 6 de febrer del 2012

200 anys del naixement de Charles Dickens



El 7 de febrer fa dos cents anys que va néixer Charles Dickens, autor d’obres com Oliver Twist i Grans Esperances. Us proposem un llistat d’enllaços per qui vulgui saber més coses d’ell.
La pàgina oficial de la cel:lebració del bicentenari de Dickens. En anglès

Bloc de l’Assumpta Casadejús, un bloc personal d’una admiradora de Dickens. Hi podeu trobar molta informació i imatges interessants.

Charles Dickens al museu de Londres.

El diari The Telegraph permet veure en fotografies el Londres de les novel·les de Dickens.

Un bloc en anglès però ple d’enllaços interessants.

Comentari del Guepard d'en Josep Lluís

En Josep Lluís ens ha fet arribar un comentari del Guepard que apunta alguns dels temes d'aquesta obra clàssica. Aquí ho teniu,

Alguns punts claus de la lectura del Guepard de Giuseppe Tomasi de Lampedusa.

Són diverses les lectures que es poden fer del Guepard, novel·la publicada fa més de 50 anys i que vam tenir l’encert d’escollir i comentar en el club, el passat mes de novembre. Jo n’apuntaré alguns que m’han semblat interessants.

L’homenatge, per exemple, que l’autor fa de l’Ulisses, implícit al primer capítol, on a l’igual que en l’obra d’en Joyce, s’inicia amb una frase llatina, en aquest cas del rosari: “Nunc et in hora mortis nostrae, Amen”, en l’altre referent a la missa catòlica: “Introibo ad altare Dei”, que diu Buck Mullligan, al pujar a la terrassa de la torre Martello, amb les eines a les mans, per afaitar-se.

          Als anys 60 del passat segle, es va emfatitzar, tal com ho va fer en la seva versió fílmica, Luchino Visconti, la lectura política on una burgesia àvida i ascendent, representada per l’Alcalde de Donafugata i una aristocràcia supèrbia i refinada, ja en plena decadència en l’Itàlia del Risorgimento (mitjans del XIX), aquesta ben caracteritzada per Fabricio Corbera, Príncep de Salina, un arisòcrata que sense massa embuts traeix la vella dinastia borbònica  que compren que “perquè tot continuï igual, tot ha de canviar”.L únic que cal deixar sense variacions és la misèria i la dominació del poble.

És també notable que de la filla d’una rústica com la Bastiana, alhora filla d’en Peppe Merda i dona de Calogero Sedara, el xupasangs de la burgesia ascendent, àvid de poder i de diners sorgeixi, per miracle de la genètica, l’enlluernadora Angélica, que propicia l’aliança amb el príncep Tancredi Falconeri i que amb unes poques lliçons del seu promès, esdevé amb tota naturalitat, un exemple de distinció neoaristocràtica. Malgrat, això si, passatsels anys es convertia en una dona ambiciosa de poder, on apareix amb força l’herència genètica dels Sedara.

Però, per sobre de tot, considero important la figura del Príncep de Salina, de rància noblesa i alhora astrònom escrutador dels misteris de l’univers. És a través d’aquest personatge que el Guepard ens fa comprendre que estem davant d’una reflexió sobre la mort, un dels temes literaris cabdals de tots els temps. Reflexions que podem anar resseguint al llarg de tota la novel·la.

En primer lloc, en la partida de caça, quant la llebre que li ha portat el seu gos Bendicó, agonitzant, mira al príncep amb els seus ulls obnubilats pel vel de la mort amb l’esperança, encara, d’escapolir-se’n.

En segon lloc, quan el Príncep, poc abans de ballar el vals amb l’Angèlica, és descobert per ella i per en Tancredi contemplant el quadre penjat a la biblioteca de l’amfitrió de la festa, i que porta per títol “la mort del Just”, que ja ens desvela sens subterfugis de què s’està parlant. El príncep reflexiona: no és com en quadre, “ell ho sabia, els llençols dels agonitzants estan sempre bruts...”

Finalment l’eliminació, molts anys després, dels restes arnats de Bendicó per part de la seva filla Concetta, el gos preferit i dissecat del Príncep, que tantes vegades l’havia acompanyat a cacera a Donnafugata amb l’organista Ciccio Tumeo. Restes llençats a les escombraries de la història com tota la seva classe. Amb aquesta acció, Concetta renuncia a l’orgull dels Salina, que comprèn, al final és el que va provocar la infelicitat de la seva vida.

Penso, també, que amb aquesta darrera metàfora Giuseppe Tomasi de Lampedusa volia expressar la seva esperança en l’adveniment d’un món i d’un temps nou, poder millor del que fins aleshores els havia tocat viure a Sicília.

divendres, 27 de gener del 2012

Carson McCullers

Us pengem aquest vídeo que parla de l'autora del Frankie Addams

VENUS, LA REGIÓ DE PERENNE CERTESA, comentari del Guepard

La Rita Pagespetit ens ha fet arribar aquesta reflexió sobre el Guepard, el llibre que vam comentar el novembre. Creiem que l'hem de compartir amb tots perquè és molt interessant.

Considero que hem sigut afortunats  llegint “El Guepard” de Giuseppe Tomasi de Lampedusa, respectant  la diversitat d’opinions.

L´argument  es situa en  una concreta època històrica  -l’ocupació de les tropes liderades per Garibaldi  a Sicilia-  on el  fets, son determinants  i segurament necessaris,  dins d’una societat classista, dominada per l’aristocràcia i l’església.
No obstant, l’obra  posa èmfasi en una biografia que es mou entre la realitat i la ficció. Narra les vicissituds del Príncep de Salina.
La familia dels Salina  viu en un esplèndid palau, encara que decadent, als afores de Palerm. I amb ells, un jesuita , el pare  Pirrone.
Als inicis de la revolta, Don  Fabritzio comenta amb el sacerdot, que només és una substitució de classes. En realitat ambdós estaments tenen por de perdre el seu poder.
Un poder en certa manera, mancat de llibertat. És una lluita callada per salvar les aparences i dissimular l’evident declivi.
I  malgrat la Revolució, es mantenen les formes. S’esforcen perquè hi hagi una bona convivència, sense oblidar  que son vencedors i  vençuts, dominats per una  acusada desigualtat de llinatges.
En tot moment, Salina  mostra una actitud digna i liberal. La d’un il·lustre sicilià manifestada  clarament en l’esplèndid diàleg  amb Chevaley, enviat pel nou govern, per oferir-li  el càrrec de Senador.
Desapassionat, Fabritzio considera  i agraeix l’honor que suposa la confiança dipositada en la seva persona per part del poder, argumentant:“ Sóc un exponent de la vella classe social, fatalment compromès amb el passat règim, al qual estic lligat per vincles de descendència i afecte.
No tinc la facultat d’enganyar-me a mi mateix, requisit essencial per guiar als altres.
Vivim immersos en un somni perllongat i odiarem sempre al que vulgui despertar-nos.
Els sicilians no faran res per superar-se. Totes les nostres aspiracions estan posades en el desig d’oblidar. 
La penetrant dolcesa dels nostres vins i el desig voluptuós d’immobilitat, és també de mort. La cruesa del clima i la violència del paisatge, creen una contínua tensió de la vida.
Estem acabats Chevaley, i no farem res perquè ens creiem perfectes.
Vàrem ser els gats salvatges i ens continuarem creient que som la sal de la terra”.
Altrament, Tancred, al qual estima i admira, simbolitza el paradigma d’home que ell hauria volgut ser. No pot evitar la recança i el desamor. I sent que la mort seria un consol suprem. 
Al setè capítol, Fabritzio experimenta quelcom més que la decrepitud del cos, quan intueix la proximitat irreversible del darrer tram. Medita  de forma serena  i s'endinsa en la seva existència, mentre l’esperada agonia el  va envaint.
Intenta recordar quan de temps ha posseït la felicitat.  Els dies de sol li han sigut poc benèvols.
Pensa que la vida no és res més que un efímer raig de sol entre dues tenebres: abans de néixer i després dels últims estretors de la mort.
L’escena del Sant Viàtic es repeteix, però ara en la seva persona. I l’últim rostre encara no difuminat  es projecta  davant dels seus  ulls, l´Angèlica.
Vargas Llosa parla de la màgia de l’art de Lampedusa.  Que és com un miratge.
Menteix d’una manera persuasiva. Fa que de la realitat emergeixi una història
dominada per l’estatisme. I més que d’història, parla d’actituds  i  de reflexions.
Els burgesos es quedaran amb les terres i els palaus, i els garibaldins romàntics a lloc dels borbònics.
En el fons tot seguirà igual.

Rita.