Considero que hem sigut afortunats llegint “El Guepard” de Giuseppe Tomasi de Lampedusa, respectant la diversitat d’opinions.
L´argument es situa en una concreta època històrica -l’ocupació de les tropes liderades per Garibaldi a Sicilia- on el fets, son determinants i segurament necessaris, dins d’una societat classista, dominada per l’aristocràcia i l’església.
No obstant, l’obra posa èmfasi en una biografia que es mou entre la realitat i la ficció. Narra les vicissituds del Príncep de Salina.
La familia dels Salina viu en un esplèndid palau, encara que decadent, als afores de Palerm. I amb ells, un jesuita , el pare Pirrone.
Als inicis de la revolta, Don Fabritzio comenta amb el sacerdot, que només és una substitució de classes. En realitat ambdós estaments tenen por de perdre el seu poder.
Un poder en certa manera, mancat de llibertat. És una lluita callada per salvar les aparences i dissimular l’evident declivi.
I malgrat la Revolució , es mantenen les formes. S’esforcen perquè hi hagi una bona convivència, sense oblidar que son vencedors i vençuts, dominats per una acusada desigualtat de llinatges.
En tot moment, Salina mostra una actitud digna i liberal. La d’un il·lustre sicilià manifestada clarament en l’esplèndid diàleg amb Chevaley, enviat pel nou govern, per oferir-li el càrrec de Senador.
Desapassionat, Fabritzio considera i agraeix l’honor que suposa la confiança dipositada en la seva persona per part del poder, argumentant:“ Sóc un exponent de la vella classe social, fatalment compromès amb el passat règim, al qual estic lligat per vincles de descendència i afecte.
No tinc la facultat d’enganyar-me a mi mateix, requisit essencial per guiar als altres.
Vivim immersos en un somni perllongat i odiarem sempre al que vulgui despertar-nos.
Els sicilians no faran res per superar-se. Totes les nostres aspiracions estan posades en el desig d’oblidar.
La penetrant dolcesa dels nostres vins i el desig voluptuós d’immobilitat, és també de mort. La cruesa del clima i la violència del paisatge, creen una contínua tensió de la vida.
Estem acabats Chevaley, i no farem res perquè ens creiem perfectes.
Vàrem ser els gats salvatges i ens continuarem creient que som la sal de la terra”.
Altrament, Tancred, al qual estima i admira, simbolitza el paradigma d’home que ell hauria volgut ser. No pot evitar la recança i el desamor. I sent que la mort seria un consol suprem.
Al setè capítol, Fabritzio experimenta quelcom més que la decrepitud del cos, quan intueix la proximitat irreversible del darrer tram. Medita de forma serena i s'endinsa en la seva existència, mentre l’esperada agonia el va envaint.
Intenta recordar quan de temps ha posseït la felicitat. Els dies de sol li han sigut poc benèvols.
Pensa que la vida no és res més que un efímer raig de sol entre dues tenebres: abans de néixer i després dels últims estretors de la mort.
L’escena del Sant Viàtic es repeteix, però ara en la seva persona. I l’últim rostre encara no difuminat es projecta davant dels seus ulls, l´Angèlica.
Vargas Llosa parla de la màgia de l’art de Lampedusa. Que és com un miratge.
Menteix d’una manera persuasiva. Fa que de la realitat emergeixi una història
dominada per l’estatisme. I més que d’història, parla d’actituds i de reflexions.
Els burgesos es quedaran amb les terres i els palaus, i els garibaldins romàntics a lloc dels borbònics.
En el fons tot seguirà igual.
Rita.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada