dimarts, 5 d’abril de 2011

Comentari sobre La impaciència del cor. Rita

Després de la profitosa trobada del passat dijous quan varem compartir la lectura de la novel·la d'Stefan Zweig, La impaciència del cor, la companya Rita va llegir un comentari molt encertat sobre l'obra. Molt amablement l'ha cedit i a continuació el reprodueixo. Moltíssimes gràcies Rita.

Centrada en una època en la qual els prejudicis socials dominen la conducta dels ciutadans. I,  portada fins al dramatisme més intens, -potser de forma exagerada-  sense que en essència es tracti de vertaders dilemes de l´ànima, l´autor s´endinsa en el món dels sentiments. A aquesta dualitat antagònica existent gairebé en cada decisió que prenem.
On és difícil saber si allò que fem és ètic, moral, desinteressat, o ens alimenta l´ego.

Hofmiller se sent bé mentre ajuda la noia invàlida, instat per Kekesfalva, el pare de l´Edith. Creu que no està obligat a correspondre al seu amor quan el descobreix. Ni a experimentar remordiments per no estimar-la amb passió.
 Sense deixar d´intuïr les fatals conseqüències que podrien derivar-se en aquest cas.

Ell, és tan o més desafortunat que la mateixa Edith. Instrumentalitzat pel pare, el metge i la cosina Ilona, apaivaga la tragedia.
Esgotats de suportar i guarir els seriosos transtorns psicològics  que pateix la jove, veuen un mur de salvament en el seu prometatge. Una sensació de decàrrega emotiva.

Per convencer al tinent, opino que Condor utilitza una argumentació injusta, que duu implícita la pèrdua de llibertat. La renúncia i el sacrifici total.
El valor d´acceptar per esposa  a  una de les seves pacients  amb ceguesa, no deixa de ser una acció noble. És ell que tria per voluntat pròpia, potser en un excés contradictori de compassió i feblesa.
A través de la narració lúcida de Stefan Zweig, es fa palés que practicant la generositat, l´entrega als altres, ens  sentim millor.
En un dels  paràgrafs extraordinaris, el Dr. Condor disserta vers la impaciència del cor.
I diu així: “ Poques vegades un té la consciència neta.
Un sempre té la sensació d´haver estat massa negligent, massa descurós.
Però un ha de saber si ha menat una existència sense suc ni bruc o si ha viscut per alguna cosa. Paga la pena carregar-se d´una tasca àrdua si amb això s´alleugereix una altra persona. No obstant això, cadascú coneix el límit de les seves forçes.”

Rita

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada