dilluns, 6 de febrer de 2012

Comentari del Guepard d'en Josep Lluís

En Josep Lluís ens ha fet arribar un comentari del Guepard que apunta alguns dels temes d'aquesta obra clàssica. Aquí ho teniu,

Alguns punts claus de la lectura del Guepard de Giuseppe Tomasi de Lampedusa.

Són diverses les lectures que es poden fer del Guepard, novel·la publicada fa més de 50 anys i que vam tenir l’encert d’escollir i comentar en el club, el passat mes de novembre. Jo n’apuntaré alguns que m’han semblat interessants.

L’homenatge, per exemple, que l’autor fa de l’Ulisses, implícit al primer capítol, on a l’igual que en l’obra d’en Joyce, s’inicia amb una frase llatina, en aquest cas del rosari: “Nunc et in hora mortis nostrae, Amen”, en l’altre referent a la missa catòlica: “Introibo ad altare Dei”, que diu Buck Mullligan, al pujar a la terrassa de la torre Martello, amb les eines a les mans, per afaitar-se.

          Als anys 60 del passat segle, es va emfatitzar, tal com ho va fer en la seva versió fílmica, Luchino Visconti, la lectura política on una burgesia àvida i ascendent, representada per l’Alcalde de Donafugata i una aristocràcia supèrbia i refinada, ja en plena decadència en l’Itàlia del Risorgimento (mitjans del XIX), aquesta ben caracteritzada per Fabricio Corbera, Príncep de Salina, un arisòcrata que sense massa embuts traeix la vella dinastia borbònica  que compren que “perquè tot continuï igual, tot ha de canviar”.L únic que cal deixar sense variacions és la misèria i la dominació del poble.

És també notable que de la filla d’una rústica com la Bastiana, alhora filla d’en Peppe Merda i dona de Calogero Sedara, el xupasangs de la burgesia ascendent, àvid de poder i de diners sorgeixi, per miracle de la genètica, l’enlluernadora Angélica, que propicia l’aliança amb el príncep Tancredi Falconeri i que amb unes poques lliçons del seu promès, esdevé amb tota naturalitat, un exemple de distinció neoaristocràtica. Malgrat, això si, passatsels anys es convertia en una dona ambiciosa de poder, on apareix amb força l’herència genètica dels Sedara.

Però, per sobre de tot, considero important la figura del Príncep de Salina, de rància noblesa i alhora astrònom escrutador dels misteris de l’univers. És a través d’aquest personatge que el Guepard ens fa comprendre que estem davant d’una reflexió sobre la mort, un dels temes literaris cabdals de tots els temps. Reflexions que podem anar resseguint al llarg de tota la novel·la.

En primer lloc, en la partida de caça, quant la llebre que li ha portat el seu gos Bendicó, agonitzant, mira al príncep amb els seus ulls obnubilats pel vel de la mort amb l’esperança, encara, d’escapolir-se’n.

En segon lloc, quan el Príncep, poc abans de ballar el vals amb l’Angèlica, és descobert per ella i per en Tancredi contemplant el quadre penjat a la biblioteca de l’amfitrió de la festa, i que porta per títol “la mort del Just”, que ja ens desvela sens subterfugis de què s’està parlant. El príncep reflexiona: no és com en quadre, “ell ho sabia, els llençols dels agonitzants estan sempre bruts...”

Finalment l’eliminació, molts anys després, dels restes arnats de Bendicó per part de la seva filla Concetta, el gos preferit i dissecat del Príncep, que tantes vegades l’havia acompanyat a cacera a Donnafugata amb l’organista Ciccio Tumeo. Restes llençats a les escombraries de la història com tota la seva classe. Amb aquesta acció, Concetta renuncia a l’orgull dels Salina, que comprèn, al final és el que va provocar la infelicitat de la seva vida.

Penso, també, que amb aquesta darrera metàfora Giuseppe Tomasi de Lampedusa volia expressar la seva esperança en l’adveniment d’un món i d’un temps nou, poder millor del que fins aleshores els havia tocat viure a Sicília.

Cap comentari:

Publica un comentari